Estem a les 6:30 am escrivint aquesta entrada al bar de l'hotel amb una beguda calenta. Per què ens hem aixecat tant d'hora? Doncs per veure el trenc d'alba al Grand Canyon. Però no avancem esdeveniments, que aquest és el final del post...
44 hores abans...
Estem a la desastrosa ciutat de Page, on els cartells indicadors deuen ser il·legals, perquè en veus pocs. Això va crear una situació una mica surrealista, com trigar 20 minuts en cotxe per anar de l'hotel fins al lloc on començava l'excursió a l'Antelope Canyon. Era molt lluny? Doncs, no. Era justament davant dels nostres nassos, però el mapa ens va fer creuar tota la ciutat. Vàrem arribar a temps (justet), però l'equivocació ens va servir per conèixer una local que ens va guiar fins al davant de l'hotel on estàvem i ens va explicar curiositats d'aquesta vila que gairebé té més esglésies (catòlica, mormona, primera assamblea de déu i altres varietats que no havíem sentit a parlar-ne mai) que cases. Un cop arribades al destí, un guia navajo ens va fer muntar en un camió tartana descobert, que ens va fer sentir com si ens duguessin a treballar a una plantació de cotó. I després d'algunes pèrdues (adéu ulleres de sol de l'Àngels, you will be missed) i uns quants sotracs, vàrem arribar a l'Antelope Canyon, un conjunt com de galeries laberíntiques i plenes de formes arrodonides que despertaven un misticisme increïble. No hi ha paraules per descriure'l i menys quan, ja més al migdia, van començar a entrar els primers raigs de sol per les ranures del sostre. Ja penjarem alguna foto, perquè l'espectacle d'aquest canyon és totalment indescriptible.
Una vegada recuperades de l'experiència, vàrem tirar cap al Grand Canyon, però no sense descobrir el Horshoe Bend, que com el seu nom indica és un moment en què el riu Colorado fa una volta que imita la ferradura d'un cavall. Aquest espectacle, que vam veure des d'un dels penya-segats que l'acompanya en el camí, ens va meravellar, ja que el riu presentava una gamma de colors que s'allunyava del marró que li dóna nom i que agafa un cop comença a recórrer les valls del Canyon.
I què dir del Grand Canyon? Majestuós, inabastable, impressionant... se'ns acaben els adjectius. Una cura d'humilitat per a qualsevol, ja que et sents minúscul en comparació a la seva magnitud.. De dia el vàrem veure des d'un helicòpter pilotat pel Matteo (amb la Mateo de copilot - izquierda ras, derecha ras-)i que va acabar amb la Dolors i la Laura a punt de compartir l'esmorzar entre la resta del passatge. Però això no va passar (però per poc). De nit, un cel indescriptible on es veia clarament la via làctea i que sorprenia per la varietat d'estrelles i constel·lacions.
S'acaba la bateria, així que pleguem, però no sense abans felicitar l'Eduard (PER MOLTS ANYS, BRO!!!!!!). Petonets!
