Una història tan colpidora com emotiva

Ja han passat setmanes i mesos des que vàrem tornar dels Estats Units. El temps passa ràpid, però els records encara perduren, igual que els milers de fotos que demanen a crits ser tretes de l'oblit i ser encabides en un àlbum on puguin lluir com cal les captures d'aquells paisatges esplèndids o aquells moments surrealistes. Però encara hauran d'esperar.

Ahir vaig veure un documental sobre l'Stephen Fry passejant pels EUA i vaig enxampar just l'episodi on passava per llocs on havíem estat. Mentre visitava Utah i xerrava amb els mormons (es veu que una de les discrepàncies que tenen amb els catòlics -dit per un mormó- és que un mormó, quan mor, si ha estat bo en vida, es converteix en el déu d'un petit univers. Què guapo, no?) vaig recordar dos parcs naturals que hi havia per allà: Bryce i Zion. Com que de Bryce n'he parlat fins a la sacietat, faré algun incís de Zion. Més que res, perquè hi ha una muntanya que té un nom curiós: Angel's Landing (l'aterratge de l'àngel).

I, és clar, hom pot pensar que es diu així perquè hi va aterrar un àngel, una figura molt important i venerada pels mormons. Noooooo. El nostre equip d'investigació ha pogut tenir accés a documents classificats i ha descobert que abans aquesta pedra de 368 metres es deia Temple d'Èol, suposadament perquè a la cima ha de fer força vent. però va passar un succés molt important que va canviar la història del lloc i va manllevar al déu grec del vent l'honor d'anomenar alguna de les meravelles naturals de Zion.

ATENCIÓ: els document que adjuntem a continuació, poden ferir la sensibilitat d'alguns individus.

Aquesta caiguda mortal d'una noia catalana anomenada Àngels va commoure tota la comunitat mormona de Utah i la pressió popular va fer que la formació rocosa d'on va caure (l'antic Temple d'Èol) acabés duent el nom del seu cas: Angels' landing. Amb el temps, va variar la grafia fins tenir el nom més confús que té ara: Angel's Landing.

Una història tan colpidora com emotiva... em pregunto quan faran el telefilm...

And the winner is...

Gràcies a la feina d'investigació de l'Àngels, hem sabut que el bitxu 'anteriormente conocido como aranya peluda' és en realitat una formiga peluda vermella... definitivament, és la formiga més gran que he vist mai... però és que allà tot és king size ;)

http://www.flickr.com/photos/7202153@N03/3489794629/

per petició popular... una cloenda

Per petició popular, faré una entrada de cloenda. Tot s'acaba i les coses bones, també. Després de 13 hores de vol i unes quantes més als aeroports, l'odissea que vam començar fa menys d'un mes va viure les últimes hores, però no sense deixar en nosaltres uns records que ni el pas del temps ni la disminució (esperem que molt lenta i a molt llarg termini) en la funció cognitiva mai no podran esborrar dels nostres cervells.

Ara parlo a títol personal: m'ho he passat molt bé i la meva maleta s'ha omplert de records inoblidables, emocions indescriptibles, impactes visuals incomparables, vivències entranyables,  riures sincers, experiències enriquidores i un llibre de la bíblia dels mormons (que, per cert, Bàrbara, em vaig oblidar d'ensenyar-te l'altre dia. Te'n vaig buscar un per a tu, però ja no vam passar per més llocs que seguissin aquestes creences; això sí, vam passar per esglésies baptistes, evangelistes, de la primera assemblea de Déu, una mesquita, jo diria que també n'hi havia una església del Crist científic i moltes altres variants).

A molts de vosaltres, ja us he enganxat per separat i he intentat fer un resum d'aquestes jornades tan intenses i molts també 'patireu' el visionat (molt resumit, I promise) de fotos. Parlant de fotos. També ha estat petició popular (bé, bé, popular, allò que se'n diu popular... la Milena me l'ha demanada), la foto de l'aranya (o el que sigui que fos aquell bitxu pelut). Voilà (si cliqueu, es fa gran)...

I, res, que espero que ens veiem aviat per explicar-vos tot això (i més) en persona. Un petó molt fort a la gent que s'ha passat per aquí i una abraçada especial a les meves compis de viatge!!!!

fauna local... i els tres especímens europeus

Ara que ja encarem el penúltim dia i ja estem a Oklahoma, farem un repàs de la fauna local i les tres turistes euopees. D'alguns en tenim fotos i dels altres, només podrem intentar descriure'ls.

CORBS
Als parcs naturals els corbs eren els equivalents als coloms a Barcelona.

També hi havia més ocellets com el pardal, el que ens va semblar un pica-soques i el voltor de cap vermell que hi havia a Mesa Verde. Com que alguns estaven volant en cercles més o menys per la zona on hi havia una ruta turística, vàrem pensar que potser veien algun excursionista  que no estava en gaire forma ;)

CÈRVOLS
Els parcs naturals també estaven plens de cèrvolets i, fossin on fossin, els voltants s'omplien d'homínidus turistus intentant de fer fotos. Fins i tot vàrem veure un cervolet!

ARANYA PELUDA
No trobo la foto (molta gent ho agraireu), però hi havia un especímen d'aranya a Page (Arizona) que era dues boles super peludes grogues de les que només veies sortir les potes. Sabies on tenia la cara per la direcció on caminava, ja que les dues protuberàncies rodones eren igual de grans i poblades de pèl.

CONILLET SALVATGE
Dic salvatge per dir alguna cosa, però aquest conillet de les muntanyes d'Alburquerque (Nou Mèxic) va fer una sèrie de posados perquè les tres turistes que hi havia en aquell moment a la zona poguéssim agafar-lo de tots els angles possibles.

ESQUIROL
També n'estava ple als parcs naturals...

BABOSUS DESDENTADUS
És un especimen que es caracteritza per no tenir les dents frontals i bavejar molt. Tot i que normalment camina a dues potes, moltes vegades es desplaça a cavall i l'habilitat sobre aquest animal ha fet que es converteixi en guia d'excursions. Es mou per la zona de Monument Valley i miraculosament ha aconseguit enganyar algú per reproduir-se.

EL BIG ELVIS
De tots els impersonators de l'Elvis, aquest és el que es guanya més bé la vida. La veritat és que canta molt bé...

HIENUS FALSUS
Animal que camina sobre dues potes i que parla i riu a parts iguals. Fals com una mala cosa, ha trobat en les seves habilitats un gran treball: venedor de botiga a Santa Fe. Amb una manera de riure que recorda a exemplars de la mateixa espècie com el Titus Cerverus, no pot evitar deixar anar una riallada totalment artificial abans d'acabar cada frase.

EL KEE
La primera paradeta de bijuteria navajo que vàrem trobar (la primera de moltes) va ser l'stand del Kee, un cowboy nadiu de Tuba City (Arizona) que tenia un ranxo i que a les hores lliures, ell i la seva dona també feien peces de bijuteria/joieria amb granadura, plata i turqueses. L'home li va fer gràcia parlar amb nosaltres i va demanar-nos que ens féssim una foto i que la hi enviessin, via correu convencional. Voilà la foto!

EL NEN QUE MENJAVA AMB UNA MÀ
Exemplar de Las Vegas que té la particularitat, com el seu nom indica, de menjar amb només una mà. El repte venia quan havia d'acompanyar alguna cosa... feia servir l'altra mà (que sí que li funcionava, que ho vàrem comprovar)? No, ho feia acompanyar amb la llengua, davant la mirada d'acceptació del seu pare. Tot un espectacle no molt agradable.

EL GOS  VAQUER
A Santa Fe, ens vàrem trobar un gos que era víctima de l'estilisme del seu amo.

HOMÍNIDUS BARUS
Vàrem entrar a un bar de carretera de Texas i ens vàrem trobar aquests especímens locals. Un grup de gent amb experiència a la vida, reunida al voltant de la barra (en plan Cheers de l'Amèrica Profunda) i que feia pinta de passar la gran part del dia allà. L'entrada de tres europees per allà segur que va donar tema de conversa nou durant dies...

ROCKERUS AUTENTICUS
A la ruta 66 ens hem trobat moteros que recorrien la carretera en moto...

GATS
Durant el recorregut hem vist pocs gats, però els que ens hem trobat, estan fotografiats ;)

SENSE QUALIFICATIUS
Definitivament, Oklahoma is different (per cert, la senyera era seva...)

I, per acabar, les tres europees invasores...

DOLORUS MARGARITUS

ANGELUS CUERNUSLUMINOSOS

LAURUS INIESTUS

rain is a good thing

Després d'acabar la ruta dels parcs naturals (vàrem visitar l'altre dia Mesa Verde on els anazasi -que ara s'han de dir Ancestro Puebloan, perquè l'altre era un terme despectiu- havien construït -fa anys i panys- cases a les baumes dels barrancs del canyon -com diu el filòsof: IM PREZIONANTE-), hem començat la part de la ruta 66 a Gallup. I, per què Gallup? Perquè ens coincidia amb el festival intertribal de nadius estatunidencs. Amb la por que pogués ser quelcom turístic, ens vàrem trobar com en un aplec de tribus índies (navajos, hopis, aztecs, indis de les planes, , on nosaltres destacàvem per ser de les poques turistes que hi havia pel lloc. Vàrem veure les indumentàries llempants amb les que feien les danses rituals i com cantaven i ballaven al ritme de tambors. Fins i tot la Laura va ballar amb els astecs la dansa de l'amistat (on, per cert, destacava molt gràcies al color blanc iniesta característic de les seves cames). La vetllada es va acabar amb una cerimònia de clausura on van coronar la reina de la festa (una espècie de pubilla) i, com no, van tocar i cantar l'himne estatunidenc davant d'un públic molt entregat.

També ens hem acostat Ácoma pueblo, un poble dels 'pueblo' situat sobre una mesa (una espècie d'altiplà), on el guia local ens va explicar com vivien (encara està habitat) i una mica de la història marcada per la conquesta dels espanyols i la matança que hi varen fer. També va explicar l'obsessió d'un pare franciscà per evangelitzar-los, una missió que el va dur a conviure amb els nadius molts anys. Al final, cansats, li van dir que sí, que eren cristians perquè marxessin, però ells van continuar amb la seva religió.

Ahir i avui està ennuvolat i caient gotes a estones. Com que no hi ha fotos (no tenim temps, que hem d'anar cap a Santa Fe), us deixem amb una cançó country que és un superhit per aquí relacionada amb la pluja. Quan la vàrem escoltar a la ràdio ens vàrem fer un fart de riure amb la lletra de l'estrofeta.



Bon dia a tots i una abraçada molt gran!

PS- Rosa PeFont, please, pots comprar samarretes de les festes de gràcia per les nenes? Ja te les pagaré quan torni... :)

a new day has come...

Ja és de dia a la vila del pingüí i ens estem preparant per veure els dos últims parcs naturals que ens queden: Mesa Verde i Monument Valley. Ahir ja vam fer un tastet d'aquest últim (ja ho explicarem en una altra entrada quan tinguem més temps), però avui el volem veure amb la llum del matí.

 

La veritat és que ens ho estem passant molt bé i estem gaudint molt del viatge. L'Àngels ja està recuperada del constipat, la Dolors ja s'ha acostumat a la no velocitat d'aquí (a les carreteres et fan anar moooooolt lent) i la Laura fa milers de fotos :) La veritat és que estem també encantades amb la gent, ja que tots els que ens trobem pel camí (hi ha molta gent fent rutes similars a les nostres) són gent molt maca i els locals són tots molt amables i agradables. En resum, una passada tot :)

Un altre tema a destacar és el cel nocturn. Mai no et podries imaginar que el cel podria tenir tantes estrelles i de tants colors! La via làctea es veu com un camí que atravessa el firmament d'horitzó a horitzó i les perseides amenitzen aquesta vista amb aparicions fugaces que no queden desapercebudes (muchas gracias Milena por toda la info!). La veritat és que és difícil no ser humil quan et seus de cara aquest espectacle i veus que ets el més petit de tot el que hi ha fora!

Us deixem amb una foto de la lluna i Venus a Monument Valley! Bon dia (o bona nit) a tots!

matinant, matinant

Estem a les 6:30 am escrivint aquesta entrada al bar de l'hotel amb una beguda calenta. Per què ens hem aixecat tant d'hora? Doncs per veure el trenc d'alba al Grand Canyon. Però no avancem esdeveniments, que aquest és el final del post...

44 hores abans...
Estem a la desastrosa ciutat de Page, on els cartells indicadors deuen ser il·legals, perquè en veus pocs. Això va crear una situació una mica surrealista, com trigar 20 minuts en cotxe per anar de l'hotel fins al lloc on començava l'excursió a l'Antelope Canyon. Era molt lluny? Doncs, no. Era justament davant dels nostres nassos, però el mapa ens va fer creuar tota la ciutat. Vàrem arribar a temps (justet), però l'equivocació ens va servir per conèixer una local que ens va guiar fins al davant de l'hotel on estàvem i ens va explicar curiositats d'aquesta vila que gairebé té més esglésies (catòlica, mormona, primera assamblea de déu i altres varietats que no havíem sentit a parlar-ne mai) que cases. Un cop arribades al destí, un guia navajo ens va fer muntar en un camió tartana descobert, que ens va fer sentir com si ens duguessin a treballar a una plantació de cotó. I després d'algunes pèrdues (adéu ulleres de sol de l'Àngels, you will be missed) i uns quants sotracs, vàrem arribar a l'Antelope Canyon, un conjunt com de galeries laberíntiques i plenes de formes arrodonides que despertaven un misticisme increïble. No hi ha paraules per descriure'l i menys quan, ja més al migdia, van començar a entrar els primers raigs de sol per les ranures del sostre. Ja penjarem alguna foto, perquè l'espectacle d'aquest canyon és totalment indescriptible.

Una vegada recuperades de l'experiència, vàrem tirar cap al Grand Canyon, però no sense descobrir el Horshoe Bend, que com el seu nom indica és un moment en què el riu Colorado fa una volta que imita la ferradura d'un cavall. Aquest espectacle, que vam veure des d'un dels penya-segats que l'acompanya en el camí, ens va meravellar, ja que el riu presentava una gamma de colors que s'allunyava del marró que li dóna nom i que agafa un cop comença a recórrer les valls del Canyon.

I què dir del Grand Canyon? Majestuós, inabastable, impressionant... se'ns acaben els adjectius. Una cura d'humilitat per a qualsevol, ja que et sents minúscul en comparació a la seva magnitud.. De dia el vàrem veure des d'un helicòpter pilotat pel Matteo (amb la Mateo de copilot - izquierda ras, derecha ras-)i que va acabar amb la Dolors i la Laura a punt de compartir l'esmorzar entre la resta del passatge. Però això no va passar (però per poc). De nit, un cel indescriptible on es veia clarament la via làctea i que sorprenia per la varietat d'estrelles i constel·lacions.

S'acaba la bateria, així que pleguem, però no sense abans felicitar l'Eduard (PER MOLTS ANYS, BRO!!!!!!). Petonets!